Una de pes
Pata
Peta
Pita
Pota
Patriota que pintes parets amb propaganda provocativa per promoure practiques possiblement poc probables de produir-se, provocant patiments a les persones pertinents: polítics, patrons, pixa-pins i particulars
Pateixes per la pàtria i per que no et prenguin el patrimoni, i et pertoca porta el pal per picar els peus i el pit dels prohividors, però pren paciència i no proscriguis
Potser et portaran a la presó i podràs parlar amb persones, proxenetes, pillats i pilladors, i amb sort no et perforaran amb el penis fins el pàncreas.
Passats els any partiràs de nou a la pàtria, i el poble et portarà com una piltrafa, patètic passaràs per ponts i passades, penitent amb la panxa que et punxa de pena per no poder-te portar un pessic de pa al pap,
Pobre,
Pensit pernoctaràs proclamant la teva pena, pixant pels portals i practicant promiscuïtats amb prostitutes, que procuraran, com els primers, prendre’t la teva pila de pessetes
Perd el pal i pren la pistola, prem el pestell, pum, perdigons perforant les parts principals del perfecte pensant, perdent la pertinença al planeta i passant per la porta de’n pere.
Quina mala pata
S’ha sentit com peta
Això no pita
Has ficat la pota
patriota
BLUES DE PARDINES
I enfilava el coll, l’homenot,
tot cofoi i mudat de festa
dispost de casori anava el xicot
somiant millor vellesa en sa testa.
El diumenge a l’Aplec anava
decidit a la pubilla firar-se
amb la Montsa de Comiols pensava,
gerda i galant mossa per casar-se
Ai Miquelet no t’equivocares
Per aquest camí vas errat
Tant de goig malagunyat
Si amb la Montsa et casares
Puig que mai l’havia vista de cos present
sent veia esposat amb bellesa esfereïdora,
un munt de vailets sempre corrent
i gran casa al vell mig de la Guilleria colpidora
Tenia fermança suficient per acontentar-la
i així ho proclamava al seu pas,
no fos cas que d’altres volessin festejar-la
i es quedes sol i amb un pam de nas
Ai Miquelet no t’equivocares
Per aquest camí vas errat
Tant de goig malagunyat
Si amb la Montsa et casares
Portant-ne trajo i presencia lluent
a la taverna de Pardines s’aturà
per descansa i reprendre la marxa rebent
i fa un mos i amb la Tresó es posa a garlar
Diuen que a fira vas per buscar dona casadora
i que amb la Monsta de Comiols has rumiat.
Clar no ho veig, encara que sigui bona penyora,
però crec que més mereixes amb el teu plantat.
Mira Tresó, sembla que me vulgues arreplegar
Sinó fos perquè et conec de sempre.
Ho tinc decidit i el cap vull assentar,
ara ja es tard per a poder-me convèncer.
Ai Miquelet no t’equivocares
Per aquest camí vas errat
Tant de goig malagunyat
Si amb la Montsa et casares
Es perdé pel collet de Plafornic
i arribar a la parròquia a la primera alçada.
Volia veure el rector, amic seu des de xic,
per explicar-li la seua pensada
Vols dir que rumiarto més necessites?
Un munt de noies que t’acomodin ne trobaràs,
de patxoca la Montsa ja en te dites,
car no se si agrad li faràs.
Mai passi ànsia senyor rector.
Be que en sabeu del meu bon fet,
sabré portar-la amb gran fassió,
sent l’enveja de tothom que ens mirarà amb delet.
Ai Miquelet no t’equivocares
Per aquest camí vas errat
Tant de goig malagunyat
Si amb la Montsa et casares
Sabent-se segur del que feia
i fent cas omís dels retrets,
camí de l’obac de la Sureda es veia
de bons auguris els somnis replets
I al pontarró de Creualta hi arribà
ovirant-ne el sogre que seria,
de la Monsta vol demanar-li la mà,
sense ofensa, car no gosaria.
De bon grat, Miquelet, te la daria
però no se si serà del teu agrad,
ja que molt menja i molt rumia
i de bordegàs no crec que ten faci grat.
Ai Miquelet no t’equivocares
Per aquest camí vas errat
Tant de goig malaguanyat
Si amb la Montsa et casares
No sent ella pubilla festera
Sinó una vaca lletera
Nani Fauria ( Juliol 2005 any Busquets i Punset)
Lluis Serrano
No valoro tu piel sedosa,
Ni tu peluquería,
Ni tu segunda piel que te cubre.
Ni la tonteria que se sube
a la nube que el viento dispersa.
Yo no valoro. Amo
La inteligencia en la belleza
Hecha mujer cuando
La noche nos lleva por doquier
Hechos polvo de estrellas,
Y sin comprender el cosmos!
A Marta de “Cuques de llum”
Des de temps ancestrals
La vida rodava al voltant
Del mercat.
D’automòbils no n’hi havia
I de diaris tampoc;
Les teles són el joc
D’aquesta societat d’avui
Que ens nega fer el badoc
I ens fa anar de cul
Com gallines a jóc!
Mercat al carrer de
“Cuques de llum”
Ni tu peluquería,
Ni tu segunda piel que te cubre.
Ni la tonteria que se sube
a la nube que el viento dispersa.
Yo no valoro. Amo
La inteligencia en la belleza
Hecha mujer cuando
La noche nos lleva por doquier
Hechos polvo de estrellas,
Y sin comprender el cosmos!
A Marta de “Cuques de llum”
Des de temps ancestrals
La vida rodava al voltant
Del mercat.
D’automòbils no n’hi havia
I de diaris tampoc;
Les teles són el joc
D’aquesta societat d’avui
Que ens nega fer el badoc
I ens fa anar de cul
Com gallines a jóc!
Mercat al carrer de
“Cuques de llum”
Tomàs Arias
UN MÓN FELIÇ
qui dove il mare luccica,e tira forte il vento.
“CARUSO”
L. Dalla
jo he estat,
per poc,
a tocar de la felicitat.
va ser un dia,
a la tarda,
a Fontclara,
entre el segon
i el tercer gintònic.
com és?
es va fent de nit.
1r Premi concurs poesia curta UPC 2004
LA HISTÒRIA S'AGRADA
T'obceques, t'obsessiones,t'obstines tant en les llimones,si són quadrades, si són rodones,que ja no fas ni goig ni en dones;ni rius ni fas fer riure,tu ni beus ni deixes viure,i es veu que et costa d'amagarque no saps llegir ni escriure.
Pomes que escurces, escapces,esberles, escorces, esmorzespoemes que, francament, són un perill,apariats amb un filferro i un cordill.Però ets l'escollit, el preferitde l'amo, la papallona més rara,la puta més cara, encaraque se't veu que ramploneges,segons jo, provençaleges.¿Si tots els mals fossin aquest (etzibes!)Si tots els mals fossin aquestet clavaria un gabinet,et colgaria de fanàs,i et deixaria reposar,a un fons de biblioteca,i que te'n tregui un guiri amb una beca,o un tofonaire amb un porquet;si tots els mals fossin aquest.
Perquè no entotsolis més la primaveradins el glaç glaçat de la glacera,ni t'escolis d'amagat sota la llera,ni ressequis la resseca torrenterad'aquest futur... que ja no és el que era.
Que tu seràs director de diari,però en mi hambre mando yo!,i no cal que tinguis pietat de nosaltres,que pels singles dels singles... ANEM.
abusos i costums una escombra és un raspallenganxat a un mànec estàndardd'un metre vint ideat per areorganitzar la petita brossa del terraformant reunions que es traslladaranal cubell de la brossa carregadesdamunt d'un recollidor, però,el recollidor, és un altre tema.la diacepina és una substànciainhibidora dels sistemes postinàpitcsque afavoreix enormementla recuperació de la pressió arterialquan el sistema nerviós centralfa que l'humor entri en depressió;els seus efectes es multipliquenextraordinàriament si s'acompanya,generosament, d'una bona ginebra, però,la ginebra, és un altre tema.la majoria de temes i de vides,es bifurquen, com el tren de Sarrià,amb el perill d'extraviar-seque això comporta, però,la perdició, és un altre tema.
una altra, freda, siusplau
a "el doctor R.I.P."
de Salvador Espriu
Ara, quan el català s'acabi de morir,
l'enterrarem al panteó de llengües il·lustres,
i a la més verda de les nostres valls
farem una missa solemne amb
gintònic, cigarrus i quatre gargalls
de pàl·lids poetes que entre badalls,
desconsolats, lamentaran no haver
fer res per ajudar-la a morir,
i totes les granotes respondran, Amen.
qui dove il mare luccica,e tira forte il vento.
“CARUSO”
L. Dalla
jo he estat,
per poc,
a tocar de la felicitat.
va ser un dia,
a la tarda,
a Fontclara,
entre el segon
i el tercer gintònic.
com és?
es va fent de nit.
1r Premi concurs poesia curta UPC 2004
LA HISTÒRIA S'AGRADA
T'obceques, t'obsessiones,t'obstines tant en les llimones,si són quadrades, si són rodones,que ja no fas ni goig ni en dones;ni rius ni fas fer riure,tu ni beus ni deixes viure,i es veu que et costa d'amagarque no saps llegir ni escriure.
Pomes que escurces, escapces,esberles, escorces, esmorzespoemes que, francament, són un perill,apariats amb un filferro i un cordill.Però ets l'escollit, el preferitde l'amo, la papallona més rara,la puta més cara, encaraque se't veu que ramploneges,segons jo, provençaleges.¿Si tots els mals fossin aquest (etzibes!)Si tots els mals fossin aquestet clavaria un gabinet,et colgaria de fanàs,i et deixaria reposar,a un fons de biblioteca,i que te'n tregui un guiri amb una beca,o un tofonaire amb un porquet;si tots els mals fossin aquest.
Perquè no entotsolis més la primaveradins el glaç glaçat de la glacera,ni t'escolis d'amagat sota la llera,ni ressequis la resseca torrenterad'aquest futur... que ja no és el que era.
Que tu seràs director de diari,però en mi hambre mando yo!,i no cal que tinguis pietat de nosaltres,que pels singles dels singles... ANEM.
abusos i costums una escombra és un raspallenganxat a un mànec estàndardd'un metre vint ideat per areorganitzar la petita brossa del terraformant reunions que es traslladaranal cubell de la brossa carregadesdamunt d'un recollidor, però,el recollidor, és un altre tema.la diacepina és una substànciainhibidora dels sistemes postinàpitcsque afavoreix enormementla recuperació de la pressió arterialquan el sistema nerviós centralfa que l'humor entri en depressió;els seus efectes es multipliquenextraordinàriament si s'acompanya,generosament, d'una bona ginebra, però,la ginebra, és un altre tema.la majoria de temes i de vides,es bifurquen, com el tren de Sarrià,amb el perill d'extraviar-seque això comporta, però,la perdició, és un altre tema.
una altra, freda, siusplau
a "el doctor R.I.P."
de Salvador Espriu
Ara, quan el català s'acabi de morir,
l'enterrarem al panteó de llengües il·lustres,
i a la més verda de les nostres valls
farem una missa solemne amb
gintònic, cigarrus i quatre gargalls
de pàl·lids poetes que entre badalls,
desconsolats, lamentaran no haver
fer res per ajudar-la a morir,
i totes les granotes respondran, Amen.
Helena Porteros
ESCRITS A LA PELL, 1998 Ed. Ardeas.
Març de sol i vent
de dones i corredisses inesgotables
que em decanten a la dimensió arrodonida,
a les mans de quan era petita
i potinejava el fang al sotabosc,
Març de setmana santa i vacances,
quan les vacances feien setmana
i jo aprenia que allò de santa
és una condició massa dura
per a qualsevol persona.
Març de sang com cada mes
d’espera sorruda i esguard serè.
MEDITACIÓ I
Ordenava mecànicament les meves idees
controlava com un autòmat els meus sentiments
plorava als enterraments
i reia els acudits.
A canvi, de tant en tant en queia el món a sobre.
MEDITACIÓ II
*
Jo
vinc
d'on
la
lluna
cau
quan la tendresa defalleix a la terra,
em sé i em conec només dona,
prenent i dant vida
en minúsculs fragments com de nacre
pintant amples estances
amb els colors clars del riure
tremolant insaciable
en els límits del plaer.
Resistint l'hivern que em glaça els dits.
MEDITACIÓ IV
I no renuncio
a la meua condició de dona
l
l
i
s
c
a
n
t entre torrents de passions.
Entre la multitud no sóc res més
que número, alumna, filla i militant
engolida per les urpes de l'incògnit,
caminant per ciutats
on la cabuda de l'ésser humà només té lloc
en reductes ancestrals de la memòria.
Però aquí
a
ç
l
a
s'
la meva veu
insaciable,
en la penombra del ritus
que hem après
perquè ningú els ensenya,
escridassant malfactors que ens volen vendre
la guerra per la vida.
Ara
CRIDO
revolució i anhel
confonent ídols.
Mentre l'espill referma
la meva condició de dona.
DESPRÉS DE LES MEDITACIONS
El món t'espera amb el seu batec
obert a dur-te més enllà
del temps i de les ones.
Els teus signes et criden
a la renovació quotidiana,
a no caure en costums ancestrals
que arrosseguem d'enllà de la vida.
Que les teves mans sargeixin
noves textures de l'amor
i que la tendresa t'acompanyi.
OMBRA I
I ens mirarem les mans i els ulls
i res tindrem a dir
que no sigui la ràbia entre les dents
i al cor la impotencia de ser pobres.
Els peus se’ns clavaran en terra erma
que adobarem contra les urpes
dels qui agafen els fusells.
Amb les mans quan siguin balbes,
sargirem la roba que escassament guardem
i encara vestir-me coloms de blanc.
I guardarem alè per tornar a besar-nos
i mig de la plaça més solana,
reconeixent amb les carícies
els nostres cossos destrossats.
Ja ben morts continuarem cridant ...
OMBRA II
Altres tresors guardarem ara
de les ires dels homes.
Ben amagats centrarem els caps
i ens besarem de nou
entre el perfum de guerres.
Serem ostatges de la por
i en desig trenarem vides.
Tendrament rescatarem oblits
per riure'ns del passat
i en el present viurem
el que em trobat en els tinters
de noves veus que persisteixen.
Març de sol i vent
de dones i corredisses inesgotables
que em decanten a la dimensió arrodonida,
a les mans de quan era petita
i potinejava el fang al sotabosc,
Març de setmana santa i vacances,
quan les vacances feien setmana
i jo aprenia que allò de santa
és una condició massa dura
per a qualsevol persona.
Març de sang com cada mes
d’espera sorruda i esguard serè.
MEDITACIÓ I
Ordenava mecànicament les meves idees
controlava com un autòmat els meus sentiments
plorava als enterraments
i reia els acudits.
A canvi, de tant en tant en queia el món a sobre.
MEDITACIÓ II
*
Jo
vinc
d'on
la
lluna
cau
quan la tendresa defalleix a la terra,
em sé i em conec només dona,
prenent i dant vida
en minúsculs fragments com de nacre
pintant amples estances
amb els colors clars del riure
tremolant insaciable
en els límits del plaer.
Resistint l'hivern que em glaça els dits.
MEDITACIÓ IV
I no renuncio
a la meua condició de dona
l
l
i
s
c
a
n
t entre torrents de passions.
Entre la multitud no sóc res més
que número, alumna, filla i militant
engolida per les urpes de l'incògnit,
caminant per ciutats
on la cabuda de l'ésser humà només té lloc
en reductes ancestrals de la memòria.
Però aquí
a
ç
l
a
s'
la meva veu
insaciable,
en la penombra del ritus
que hem après
perquè ningú els ensenya,
escridassant malfactors que ens volen vendre
la guerra per la vida.
Ara
CRIDO
revolució i anhel
confonent ídols.
Mentre l'espill referma
la meva condició de dona.
DESPRÉS DE LES MEDITACIONS
El món t'espera amb el seu batec
obert a dur-te més enllà
del temps i de les ones.
Els teus signes et criden
a la renovació quotidiana,
a no caure en costums ancestrals
que arrosseguem d'enllà de la vida.
Que les teves mans sargeixin
noves textures de l'amor
i que la tendresa t'acompanyi.
OMBRA I
I ens mirarem les mans i els ulls
i res tindrem a dir
que no sigui la ràbia entre les dents
i al cor la impotencia de ser pobres.
Els peus se’ns clavaran en terra erma
que adobarem contra les urpes
dels qui agafen els fusells.
Amb les mans quan siguin balbes,
sargirem la roba que escassament guardem
i encara vestir-me coloms de blanc.
I guardarem alè per tornar a besar-nos
i mig de la plaça més solana,
reconeixent amb les carícies
els nostres cossos destrossats.
Ja ben morts continuarem cridant ...
OMBRA II
Altres tresors guardarem ara
de les ires dels homes.
Ben amagats centrarem els caps
i ens besarem de nou
entre el perfum de guerres.
Serem ostatges de la por
i en desig trenarem vides.
Tendrament rescatarem oblits
per riure'ns del passat
i en el present viurem
el que em trobat en els tinters
de noves veus que persisteixen.
Ramon Guitó
Què hi fa un al.lot a muntanya?
Tens per gorgal'alè de la paraula,al·lot de la mar en calma.Què vols coure a muntanya,al·lot de la Mediterrània?Tu seràs el gresolque mescli en paraulesla salabror de la mari la trementina de l'aire.
Etiòpia
Tarda de mal aire als Monegros,i de mals records, i de mals somnis...Vaig llepar, per un moment, l'altiplà de Shewa,a l'Etiòpia afamada de menjar,però farta de guerra, farta de gana,botida de senyors de la guerra,tipa de senyors de la gana.Tipa de tot. Tipa de viure.Ara menjaré terra cansada;almenys se'm rentaran les dents,i podré morir ben tip.
Marroc
Dies i hores de lluna,plenes i plenes de sorra...Forques immenses d'encenscremant suaument a la haima...Tasses de te, dàtils a taula, paraules d'amic...Repòs a Marràqueix,venint de l'Al-Andalus, al Magrib...Pau immensa, cultura egoista, estreta...On és la dona, companya, amor i profeta?Allà dins, amagada, quieta, callada, coberta...
Coincidència
Avui han coincidit,a distància,al pensament les miradesi al vent les paraules.Qui sap si demàfarem tots dos l'amorabrigatsen el silenci!
Tens per gorgal'alè de la paraula,al·lot de la mar en calma.Què vols coure a muntanya,al·lot de la Mediterrània?Tu seràs el gresolque mescli en paraulesla salabror de la mari la trementina de l'aire.
Etiòpia
Tarda de mal aire als Monegros,i de mals records, i de mals somnis...Vaig llepar, per un moment, l'altiplà de Shewa,a l'Etiòpia afamada de menjar,però farta de guerra, farta de gana,botida de senyors de la guerra,tipa de senyors de la gana.Tipa de tot. Tipa de viure.Ara menjaré terra cansada;almenys se'm rentaran les dents,i podré morir ben tip.
Marroc
Dies i hores de lluna,plenes i plenes de sorra...Forques immenses d'encenscremant suaument a la haima...Tasses de te, dàtils a taula, paraules d'amic...Repòs a Marràqueix,venint de l'Al-Andalus, al Magrib...Pau immensa, cultura egoista, estreta...On és la dona, companya, amor i profeta?Allà dins, amagada, quieta, callada, coberta...
Coincidència
Avui han coincidit,a distància,al pensament les miradesi al vent les paraules.Qui sap si demàfarem tots dos l'amorabrigatsen el silenci!
Gerard Barrabés
Un dia en un bar de Sant Hilari vaig trobar un home que es vanagloriava de ser burro.
A on més l’hauria trobat?. Al vespre en un text budista llegia: “ el neci que sap ser neci és savi”. Era savi!. Vaig decidir formular Sant Hilari com a centre d’intel·ligència:
Sant Hilari és el Centre d’Intel·ligència de Catalunya, perquè no sabem, i a més no volem saber, ni semblar que sabem, cofois amb la nostra-infinita-in-te-l·li-gèn-ci-a !
Sols vivia per conquerir
Més l’autèntica llibertat.
Valent, es dava sense fi;
Bell com tot el que és veritat.
Impressionava amb el gest,
Ple d’una vital poesia.
Era molt rebel, i el més llest,
Perquè art viu ell es sabia.
Al carrer, teatre era vida.
Ben pobre fou, ric per a mi:
Oh! Vida d’esperit servida.
I ara que aquest vers li fa sí
Resta en el poble ben sentida
La fe en el futur sense fi.
A en Jaumet del Flabiol – primavera 1996
A on més l’hauria trobat?. Al vespre en un text budista llegia: “ el neci que sap ser neci és savi”. Era savi!. Vaig decidir formular Sant Hilari com a centre d’intel·ligència:
Sant Hilari és el Centre d’Intel·ligència de Catalunya, perquè no sabem, i a més no volem saber, ni semblar que sabem, cofois amb la nostra-infinita-in-te-l·li-gèn-ci-a !
Sols vivia per conquerir
Més l’autèntica llibertat.
Valent, es dava sense fi;
Bell com tot el que és veritat.
Impressionava amb el gest,
Ple d’una vital poesia.
Era molt rebel, i el més llest,
Perquè art viu ell es sabia.
Al carrer, teatre era vida.
Ben pobre fou, ric per a mi:
Oh! Vida d’esperit servida.
I ara que aquest vers li fa sí
Resta en el poble ben sentida
La fe en el futur sense fi.
A en Jaumet del Flabiol – primavera 1996
Francesc Garriga
aquesta és la sentència:
plantar paraules.regar-les amb paraules,collir-les amb els dits de pell més tendra.
dallar les canyes del silenci,barranc inútil, galliner de somnis.
sembrar, després, parauleslíquides,per disfressar la vidade mort, la mort de vida.
cap pausa.no em pregunteu per què.
excavo amb mans de pànicla deu del temps.
enterro i desenterrol’arrel d’una aigua vella,perduda i retrobada, fràgil.desert i plujaquietud i fúria.
cistell de dits,teixeixo un pom de vímets,memòria i obliti malentesos.
la vida que hem de dir-nospodria encara cabredins tot el que ja hem dit?
ha arribat l’hora de la pluja.
Posaré el món sobre la taula.L’ofegaré amb un vers.Coixí de motsSobre la boca de la terra,Geografia de la fam.
Si em sobren lletres,El meu taüt.
plantar paraules.regar-les amb paraules,collir-les amb els dits de pell més tendra.
dallar les canyes del silenci,barranc inútil, galliner de somnis.
sembrar, després, parauleslíquides,per disfressar la vidade mort, la mort de vida.
cap pausa.no em pregunteu per què.
excavo amb mans de pànicla deu del temps.
enterro i desenterrol’arrel d’una aigua vella,perduda i retrobada, fràgil.desert i plujaquietud i fúria.
cistell de dits,teixeixo un pom de vímets,memòria i obliti malentesos.
la vida que hem de dir-nospodria encara cabredins tot el que ja hem dit?
ha arribat l’hora de la pluja.
Posaré el món sobre la taula.L’ofegaré amb un vers.Coixí de motsSobre la boca de la terra,Geografia de la fam.
Si em sobren lletres,El meu taüt.
Temps en blanc
Subscriure's a:
Missatges (Atom)