Jo era una petita flor, perduda en mig del paisatge. El món corria, frenètic, sense veure’m... Però, un dia, algú es va aturar davant meu i va regar els meus pètals amb la llum de la seva mirada. En silenci va començar a perfilar el color del meu anhel i amb la delicadesa del seu traç em va fer immortal. Ara la meva essència vola cap a tu, en mil formes i colors i, per fi, sóc lliure.
I jo era una petita tetera, oblidada en una lleixa...
I jo un camí, vestit amb les passes de cada caminant...
I aquests són els interiors de la meva inspiració...
I aquest, el nostre paradís, on podem gaudir de la nuesa original...
Rosa Bosch i Bech
Vilobí d’Onyar, 27 de març de 2008
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada