Francesc Garriga

aquesta és la sentència:
plantar paraules.regar-les amb paraules,collir-les amb els dits de pell més tendra.
dallar les canyes del silenci,barranc inútil, galliner de somnis.
sembrar, després, parauleslíquides,per disfressar la vidade mort, la mort de vida.
cap pausa.no em pregunteu per què.
excavo amb mans de pànicla deu del temps.
enterro i desenterrol’arrel d’una aigua vella,perduda i retrobada, fràgil.desert i plujaquietud i fúria.
cistell de dits,teixeixo un pom de vímets,memòria i obliti malentesos.
la vida que hem de dir-nospodria encara cabredins tot el que ja hem dit?
ha arribat l’hora de la pluja.
Posaré el món sobre la taula.L’ofegaré amb un vers.Coixí de motsSobre la boca de la terra,Geografia de la fam.
Si em sobren lletres,El meu taüt.
Temps en blanc