Ester Xargay

BATALLA DE VOLUNTATS

L'insurrecte entra per la boca i, fet eructe, en surt gramatical, il.lès entre les dents, com un incís; és l'inquilí il.lús que s'esborrà d'una sentència, ensurt, on retorna insistentment al capdavall d'una nissaga de febles, tots pronoms, escapolits per contraccions de prohoms. Ensque sonen a segons per seguir brillant. Si el problema és aparèixer, cal esperar que tot sigui enrenou sota la llengua, fonemes atrinxerats al paladar de l'instint sense veu: no cal dir-ho amb mans mudes.Esllavissada pels orígens de l'oïda

Ració festa
La veu cenyida
Queixals escrupolosos
Irrompre en boca
Endrapar segles
Llisquen vocals obeses
La llengua guaita
Rosada fòssil
Talls de cristall galàctic
Fred de galvana
Esllavissada
L’erosió viola
La lucidesa
Bolet cassola
De cendra s’engipona
Cossos d’enigma
Llibertat soca
De guipar la podrida
Cames en l’aire
Pet decau gràvid
Nota a pam panxorruda
Punxa fiscorn
Gàbia muda
Putxinel·li apòstol
Cordetes solte
Sona la llaunaIsard al garró presa
Bram d’esbranzida.

Carles Hac Mor

FAIG DE LA GARRA POTA
1
no és pas com una cabraans de tot en tot és una post de planxarvincla'lo membres d'unitat familiaren la construcció en plans paral.lelsde figures anagògico-ascètiques
2
palaus al nostre cosdespullada com l'ananàs i la xirimoiaconsagra amatentla teulada de dos aiguavessosi quin greu que em sapla xarpa del drac
3
que allò no fou pas cap desficicom ara llambreigsque remeten a falòrniesobro la tapa del fogóels becs i les unglesoh marededéu eqüestre

TOT SALPANT AMB UN LLAGUT
Hi és esclafinyada com una cocaamb els espasmes tuixegososdel reconeixement coagulació,i per tot plegat pot servirde poltre de tortura sexual.A desgrat d'això, ara no comencéssiua bramar! D'edat igual o superiora la d'uns sòcols amb anàglifsclimatèrics, uns angelots--i pensem que els mestresno són pas iniciadorsdels deixebles--, profetesque no aspiren pas a serel bany més vaporós, no,--dèiem--, figues tonificadoresde l'organisme, ja coques del tot,sostenen allò que tenen ultrapassatel saber: les ganes de saber més.

Rosa Bosch

Jo era una petita flor, perduda en mig del paisatge. El món corria, frenètic, sense veure’m... Però, un dia, algú es va aturar davant meu i va regar els meus pètals amb la llum de la seva mirada. En silenci va començar a perfilar el color del meu anhel i amb la delicadesa del seu traç em va fer immortal. Ara la meva essència vola cap a tu, en mil formes i colors i, per fi, sóc lliure.

I jo era una petita tetera, oblidada en una lleixa...
I jo un camí, vestit amb les passes de cada caminant...
I aquests són els interiors de la meva inspiració...
I aquest, el nostre paradís, on podem gaudir de la nuesa original...

Rosa Bosch i Bech
Vilobí d’Onyar, 27 de març de 2008